‘Sempre estaré al costat de les iniciatives intel.ligents dels artistes intel.ligents’

‘Sempre estaré al costat de les iniciatives intel.ligents dels artistes intel.ligents’

Aquestes són les reflexions de Carlos Pazos des de París amb motiu de la presentació d’Art¡ss!mo, a Granollers, en l’estrena d’ítem sèries.

Com sempre, o quasi, tot parteix de la meva passió per posseir, acumular més que col·leccionar, tot allò que em genera curiositat i que, almenys en el meu cap, un dia em permetrà iniciar la construcció d’un discurs.

Així, Art¡ss!mo sorgeix de la meva passió pel cinema i les arts en general. En la cacera d’objectes a la que em dedico entren també els llibres, els discos i els dvds de tota raça i condició. En aquest sentit, no vaig tenir altre criteri de selecció dels films a utilitzar que la possibilitat d’incloure fragments, imatges o diàlegs que poguessin servir-me per elaborar diguem-ne la tesi, més o menys oberta, que la pel·lícula ofereix. Per això, en la tria del material per Art¡ss!mo, i podria dir que és una premissa en tot el meu treball, no vaig tenir mai al cap la nefasta idea classista, ben travada pel poder, d’alta o baixa cultura. Vaig ignorar, com sempre d’altra banda, aquestes qualificacions que distorsionen la visió de la realitat cultural, sempre molt més barrejada i interessant que les empobridores classificacions pretesament intel·lectuals.

En qualsevol concreció artística participen, en proporcions desiguals, l’atzar i la recerca. Allò que normalment anomenem inspiració no és més que una casualitat, una feliç coincidència que, però, com deia Picasso, cal que et trobi treballant.

Ningú no s’estranyarà si afirmo, i no és una “boutade“, que la primera pel·lícula, la que va provocar el declick de Art¡ss!mo és “El fascista, Doña Pura y el follón de la escultura“, que vaig veure cap a l’any 2000. És una pel·lícula espanyola del 1983, protagonitzada per dos actors de clara filiació, com López Vázquez i Sazatornil, que retrata encara amb el regust del cinema franquista, la volubilitat, la prepotència i la por a perdre la cadira de la classe política. Amb certa nostàlgia i poca acritud amb el dictador. Òbviament, l’artista queda com un diletant, com un drap brut. Però això és el que pensa el poder i aquesta és la imatge que, molt sovint, el cinema i els mitjans de comunicació presenten.

La vaig veure dues vegades; és un hàbit, i vaig decidir arxivar-la. Mai se sap!

Inconscientment, la mirada, l’oïda, se m’havien programat per detectar en les pel·lícules que veia, aproximadament dues al dia, els fragments que podien interessar a la idea que s’anava construint en el meu cap. Bastants anys més tard vaig decidir que volia fer una peça que intentaria donar una visió de la imatge que els realitzadors de cinema projecten del món de l’art i de la literatura i que, finalment, acaba reflectint el que pensa la majoria de la gent. Vaig limitar-me a les arts plàstiques i la literatura perquè altrament el projecte era massa faraònic.

El procés d’acumulació i retallada va durar uns 5 anys; els tres darrers, a temps complet. Després, com a totes les pel·lícules, el discurs es va articular a l’estudi de muntatge, on vaig comptar amb un pacient, hàbil i intel·ligent col·laborador, l’Adolf Alcañiz.

 

…………..

 

Quan parlo de “jartao” a la Rumba, em refereixo a aquells artistes, “saciados y vacíos”, que porten anys fent la mateixa obra, a la qual no canvien més que el “pantone”. És allò que els americans anomenen “editing”; el procediment més clar per triomfar socialment i en el mercat, car permet ser reconegut sense necessitat de verificar la firma.

Com a deixeble de Duchamp mai no m’he permès aquesta falta de respecte envers l’espectador. El meu treball és circular, no evolutiu i si alguns coneixedors de la matèria em reconeixen, espero no sigui per les aparences, sinó per l’esperit que em mou a fer el que faig i que trasllueix en les seves concrecions.

I sí, estic “hartísimo”. Perquè la resistència al “editing” no acostuma a tenir bons resultats des del punt de vista del reconeixement del treball, element clau per a sobreviure en aquesta carrera, que a vegades sembla tenir més de via crucis que de cursa de fons.

Veig molt poc art del que s’està fent avui. M’avorreixen profundament els seus plantejaments i la posada en solfa ho acaba de rematar.

L’art sociopolític defensa una actitud que pel seu propi plantejament no pot arribar al seu objectiu últim: la conscienciació de l’espectador i la subversió de l’ordre establert. Es queda, en el millor dels casos, en la denúncia i el retrat, un cop més, de les problemàtiques socials. En el millor dels casos amb ingenuïtat i en altres, amb oportunisme i descarada mala fe. Sempre intentant no adonar-se que el que s’està fent és pura moda. Sempre intentant obviar que, com deia Duchamp, les obres que tinguin èxit acabaran penjades a les parets dels museus i de les cases dels burgesos. Res més efímer i buit que un plantejament tan poc arriscat.

Es tracta a l’artista que parla de si mateix, a l’artista-poeta, de formalista i es venera al sociòleg aficionat amb la falsa idea que està informant i conscienciant al ciutadà i evitant la distracció del formalista. No es té en compte que, com deia Proust, “la vida és menys cruel que els somnis” i que la situació política i social s’ha convertit en una “conversa de cafè”, en una tertúlia televisiva, en la distracció predilecta, o secundària, dels qui no s’apassionen pel futbol i els esports.

Sempre hem sabut que als polítics no els interessa la cultura sinó la distracció, el lleure. Per això no és d’estranyar que, si no hi ha més remei que deixar un lloc a les arts plàstiques, optin per l’art compromès política i/o socialment o, com a mal menor, pel conceptual “pur”, d’aquell que es feia als anys 60 del segle passat i que, atesa la incultura dominant ningú recorda ni coneix i ara és “mimetitzat” sense parar en barres, en pàgines blanques, fotografies desoladores i arxius inacabables.

L’obra d’art, per definició, té una presentació formal i lloar, avui en dia, quan està vist i revist, el document, la fotocòpia o la notícia d’arxiu com a poesia socio-conceptual em sembla una burla a l’espectador, considerat un ignorant per definició, i un menyspreu acovardit envers el nu integral del poeta.

 

……………

 

Sempre estaré al costat de les iniciatives intel·ligents dels artistes intel·ligents. Finalment són els que saben fer millor les coses.

Fa, no sé, potser vuit anys, l’amic Vacca em va proposar una intervenció amb altres col·legues a Granollers. No recordo bé els llocs. Primer era un magatzem, després unes tanques publicitàries, després uns quioscos abandonats. En fi… No se’n va sortir.

Quina vergonya per a l’Ajuntament i els seus regidors! Quina falta de coneixement tenir-li por a l’art. Però com ja he dit, als polítics no els interessa l’art sinó la distracció. Està clar que l’art els posa en evidències difícils de suportar.

La tenacitat i la perseverança d’alguns han fet possible, finalment, un projecte a Granollers. Això ens mostra la importància que els artistes no estiguin pendents, ni dependents, de l’Administració i hauria d’animar estaments privats a col·laborar en projectes d’aquesta mena.

Sembla mentida que una ciutat important com Granollers, en indústria, mercat, comerç, etc., una ciutat que porta molts anys amb uns serveis públics encomiables i una economia sanejada, hagi perdut la memòria.

En els primers anys 70 del segle passat, parlo de l’època franquista, i gràcies a dos personatges -Joan Illa Morell (JIM) i Alexandre Cirici- Granollers es va convertir en pionera, en la capital de l’art català experimental i el seu exemple va crear un circuit de presentació d’aquest art jove a ciutats com L’Hospitalet, Banyoles, Cadaqués, etc. Ciutats que van ser receptives al nostre treball entenent-lo com un canvi d’estètica i d’expressió que podia fer canviar un pensament i una actitud. També hi havia l’art polític, certament, però cal tenir en compte que el moment, en plena dictadura decadent, era molt diferent.

Esperem avui, que tot és tan confús i incert, que la iniciativa ‘ítem sèries’ sigui el nucli d’una actuació de més volada i de la construcció d’una xarxa d’activitats i d’intercanvis